Vull escriure
això en català, tot i que no en sé d’escriure’l.
Vull escriure en català
perquè es la meva llengua materna, aquella que vaig mamar, vaig sentir des del
bressol i en la que vaig dir les meves primeres paraules.
I no en sé perquè
no me’n van ensenyar i m’he hagut d’espavilar tota soleta per tal de llegir i expressar-me
mínimament bé per escrit.
Jo vaig néixer fa setanta anys; aleshores no hi havia escoles bressol ni res que s’hi assemblés i la canalla començàvem a anar a l’escola quan fèiem quatre anys que, en el meu cas, era a l’estiu, poc abans de començar el curs escolar. Em van portar a una escola pública que ningú hagués gosat pensar que era adoctrinadora perquè, d’aquestes coses, llavors, no se’n parlava. En aquell col·legi vaig aprendre, per fi, que hi havia un altre llengua que es deia castellà i la vaig aprendre, com molts altres nens i nenes, a base de bufetades. Pobre d’aquell que digués qualsevol cosa que no fos “en cristiano” o que no fes el que li manaven, encara que fos perquè no ho havia entès. En aquell col·legi, cada dia, en arribar i al marxar, tothom havia de cantar el Cara al Sol amb el braç enlaire i la mà alçada. També era importantissim aprovar l’única assignatura que ho condicionava tot: la Formación del Espíritu Nacional.
Jo vaig néixer fa setanta anys; aleshores no hi havia escoles bressol ni res que s’hi assemblés i la canalla començàvem a anar a l’escola quan fèiem quatre anys que, en el meu cas, era a l’estiu, poc abans de començar el curs escolar. Em van portar a una escola pública que ningú hagués gosat pensar que era adoctrinadora perquè, d’aquestes coses, llavors, no se’n parlava. En aquell col·legi vaig aprendre, per fi, que hi havia un altre llengua que es deia castellà i la vaig aprendre, com molts altres nens i nenes, a base de bufetades. Pobre d’aquell que digués qualsevol cosa que no fos “en cristiano” o que no fes el que li manaven, encara que fos perquè no ho havia entès. En aquell col·legi, cada dia, en arribar i al marxar, tothom havia de cantar el Cara al Sol amb el braç enlaire i la mà alçada. També era importantissim aprovar l’única assignatura que ho condicionava tot: la Formación del Espíritu Nacional.
Van passar uns
anys i vaig haver d’aprendre una altra cosa, també a bufetades: que fos quina
fos la teva ideologia política (com si no en tenies cap) pel sol fet de ser
estudiant a Catalunya als anys 60 en hi havia prou per que t’apallissessin els
grisos a la sortida de l'universitat, sense esbrinar si eres o no eres
activista o estaves d’acord o no amb la manifestació del dia. Calia córrer
Diagonal avall, sovint amb les sabates a la ma (les noies) o la faldilla
estreta arremangada, en un temps que no era corrent anar en pantalons i
sabatilles esportives per la ciutat. Però aviat varem aprendre a anar a estudi disfressades
de corredor de la Marató.
Quan tot allò es
va acabar amb la mort del dictador, vaig pensar que mai més tornaria a veure
aquelles imatges de carregues policials porra en mà i cavalls contra estudiants.
La democràcia havia, per fi, arribat. Ni en el més esbojarrat dels meus malsons
m’hagués imaginat que cinquanta anys després, en plé segle XXI, veuria el que
vaig veure el 1-O.
Tal com em va
passar als anys 60, abans d’aquesta data no tenia cap (o molt poca) idea política.
Sempre he pensat que el que veiem els ciutadans no es ni la punta de l’iceberg,
que el futur dels pobles no es ni tant sols a les mans dels seus dirigents i que les
grans decisions es cuinen en fogons sovint molt allunyats del país del que es
tracta.
Davant d’aquesta desinformació, no opinava. I si no ho tenia molt clar, ni tan sols votava. Potser es una actitud poc cívica la meva, no ho discutiré.
Davant d’aquesta desinformació, no opinava. I si no ho tenia molt clar, ni tan sols votava. Potser es una actitud poc cívica la meva, no ho discutiré.
Però quan arriba
un moment on et diuen que no pots votar...
Què vol dir que no puc votar? On son els meus drets democràtics, el dret a decidir, a expressar-me, a votar? Doncs ara no només votaré, sinó que votaré allò que no voleu que voti. Molta gent a Catalunya ha fet aquest procés i, en tan sols 48 hores, s’han tornat independentistes els que no ho eren.
El que ha vingut desprès no ha fet altre cosa que complicar-ho tot molt més.
Què vol dir que no puc votar? On son els meus drets democràtics, el dret a decidir, a expressar-me, a votar? Doncs ara no només votaré, sinó que votaré allò que no voleu que voti. Molta gent a Catalunya ha fet aquest procés i, en tan sols 48 hores, s’han tornat independentistes els que no ho eren.
El que ha vingut desprès no ha fet altre cosa que complicar-ho tot molt més.
Què es pensen que fan, els
nostres politics? Els uns i els altres.
Estan fent
Historia, diuen. Però la Historia els jutjarà i no serà benvolent. Els uns
estan destruint la poca democràcia que ens quedava a Espanya, els altres estan parapetats darrera els cossos de persones innocents que creuen en ells fins al
punt de deixar-se estomacar sense defensar-se. Vergonyós tot plegat.
Les sopes que ens
mengem cada dia, igual que el Cinco Jotas que mengen ells, ho torno a dir: es
cuinen en uns altres fogons, uns fogons que no dubtaran en girar la truita en
el moment que els seus interessos personals i monetaris ho facin adient.
Val la pena tot això?
Valen la pena tantes mentides com hem hagut d’escoltar i llegir aquest dies?
Si, per part dels nostres també.
I el pitjor de tot això es que, entre tant polític
que estira la beta com pot, hi ha gent honesta que es creu el que diu. Aquests
son els que fan que la gent es bellugui, que els segueixi, que els obeeixi.
Desgraciadament, aquests son els que cauen primer.
Veurem de quina
manera acaba tot, però molt em temo que sigui el que sigui, sortirem perdent
els de sempre.
Estic dolguda,
enfadada, decebuda.
PROU! Així no.