CARTA OBERTA A MI MATEIXA

Vull escriure això en català, tot i que no en sé d’escriure’l.

Vull escriure en català perquè es la meva llengua materna, aquella que vaig mamar, vaig sentir des del bressol i en la que vaig dir les meves primeres paraules.

I no en sé perquè no me’n van ensenyar i m’he hagut d’espavilar tota soleta per tal de llegir i expressar-me mínimament bé per escrit. 
Jo vaig néixer fa setanta anys; aleshores no hi havia escoles bressol ni res que s’hi assemblés i la canalla començàvem a anar a l’escola quan fèiem quatre anys que, en el meu cas, era a l’estiu, poc abans de començar el curs escolar. Em van portar a una escola pública que ningú hagués gosat pensar que era adoctrinadora perquè, d’aquestes coses, llavors, no se’n parlava. En aquell col·legi vaig aprendre, per fi, que hi havia un altre llengua que es deia castellà i la vaig aprendre, com molts altres nens i nenes, a base de bufetades. Pobre d’aquell que digués qualsevol cosa que no fos “en cristiano” o que no fes el que li manaven, encara que fos perquè no ho havia entès. En aquell col·legi, cada dia, en arribar i al marxar, tothom havia de cantar el Cara al Sol amb el braç enlaire i la mà alçada. També era importantissim aprovar l’única assignatura que ho condicionava tot: la Formación del Espíritu Nacional.

Van passar uns anys i vaig haver d’aprendre una altra cosa, també a bufetades: que fos quina fos la teva ideologia política (com si no en tenies cap) pel sol fet de ser estudiant a Catalunya als anys 60 en hi havia prou per que t’apallissessin els grisos a la sortida de l'universitat, sense esbrinar si eres o no eres activista o estaves d’acord o no amb la manifestació del dia. Calia córrer Diagonal avall, sovint amb les sabates a la ma (les noies) o la faldilla estreta arremangada, en un temps que no era corrent anar en pantalons i sabatilles esportives per la ciutat. Però aviat varem aprendre a anar a estudi disfressades de corredor de la Marató.

Quan tot allò es va acabar amb la mort del dictador, vaig pensar que mai més tornaria a veure aquelles imatges de carregues policials porra en mà i cavalls contra estudiants. La democràcia havia, per fi, arribat. Ni en el més esbojarrat dels meus malsons m’hagués imaginat que cinquanta anys després, en plé segle XXI, veuria el que vaig veure el 1-O.

Tal com em va passar als anys 60, abans d’aquesta data no tenia cap (o molt poca) idea política. Sempre he pensat que el que veiem els ciutadans no es ni la punta de l’iceberg, que el futur dels pobles no es ni tant sols a les mans dels seus dirigents i que les grans decisions es cuinen en fogons sovint molt allunyats del país del que es tracta. 
Davant d’aquesta desinformació, no opinava. I si no ho tenia molt clar, ni tan sols votava. Potser es una actitud poc cívica la meva, no ho discutiré.

Però quan arriba un moment on et diuen que no pots votar... 
Què vol dir que no puc votar? On son els meus drets democràtics, el dret a decidir, a expressar-me, a votar? Doncs ara no només votaré, sinó que votaré allò que no voleu que voti. Molta gent a Catalunya ha fet aquest procés i, en tan sols 48 hores, s’han tornat independentistes els que no ho eren.
El que ha vingut desprès no ha fet altre cosa que complicar-ho tot molt més.

Què es pensen que fan, els nostres politics? Els uns i els altres.

Estan fent Historia, diuen. Però la Historia els jutjarà i no serà benvolent. Els uns estan destruint la poca democràcia que ens quedava a Espanya, els altres estan parapetats darrera els cossos de persones innocents que creuen en ells fins al punt de deixar-se estomacar sense defensar-se. Vergonyós tot plegat.

Les sopes que ens mengem cada dia, igual que el Cinco Jotas que mengen ells, ho torno a dir: es cuinen en uns altres fogons, uns fogons que no dubtaran en girar la truita en el moment que els seus interessos personals i monetaris ho facin adient.

Val la pena tot això? Valen la pena tantes mentides com hem hagut d’escoltar i llegir aquest dies? 

Si, per part dels nostres també. 

I el pitjor de tot això es que, entre tant polític que estira la beta com pot, hi ha gent honesta que es creu el que diu. Aquests son els que fan que la gent es bellugui, que els segueixi, que els obeeixi. Desgraciadament, aquests son els que cauen primer.

Veurem de quina manera acaba tot, però molt em temo que sigui el que sigui, sortirem perdent els de sempre.

Estic dolguda, enfadada, decebuda.

PROU! Així no.